El comiat.

Pluja.

Ell obri els ulls i la veu, tan preciosa com el primer dia.
Ella li llença un somriure, no havia tancat els ulls.
Ell els torna a tancar. És feliç, mai ho havia estat tant com ara. Somriu i la mira. Ella també somriu.
S'abracen i es fan un petó. Una gota els frega els llavis, riuen i paren; se sorprenen, agafats de la mà.

- M'estimes?- li pregunta ella.
- ...- li fa un petó suau a la galta.

S'estimen. La gent que passa els veu, enamorats, sota la pluja. Dos desconeguts que es mullen, que gaudeixen l'un del l'altre, sense paraigües. Només es necessiten l'un a l'altre, per ser, per estar feliços.

Dos enamorats.

- T'estime- li diu ell.

Passegen per la ciutat, sense saber cap on van, intentant trobar carrers desconeguts on només estiguen els dos. Corren, riuen, es besen, sense necessitat de res.
La ciutat sembla una altra; a ella no li molesta la samarreta enganxada al cos, ni a ell els seus peus xops. Desfan el camí i tornen al punt de partida, on es van veure per primera vegada. Ell l'agafa per la cintura i recorden allò viscut anys enrere.

- Me n'he d'anar - li diu.
- D'acord, doncs m'acompanyes i demà ens veiem, no?- li diu somrient ella.

Ell la mira. Està preciosa, porta els cabells completament mullats i la cara sense maquillatge. Natural, amb eixe somriure del que ha estat penjat tant de temps. I eixa pell tan fina, la que tantes carícies seues ha rebut i tants besos l'han fregat.

I eixos llavis, els que més coneixen com la estima, els que ho saben tot. Els únics testimonis verdader de l'amor entre ells dos. Eixos llavis que tant trobarà a faltar. No sap com dir-li-ho. No vol, li fa mal pensar que això puga acabar. Li fa mal pensar que no tornarà a veure aquells ulls de què està enamorat, que no podrà tocar-li els cabells fins que s'adorma. Mor per dins quan pensa que no tornarà a sentir-la, a sentir els seus cossos junts, a abraçar-la envontant-la amb el seus braços, que mai més tornarà a riure amb ella, a fer-la riure, a visitar-la per sorpresa ni a estar al seu costat. A compartir la vida amb ella.

No li ho vol dir, però ella ja se n'ha adonat. Deixa de somriure.

- Per favor, no m'ho digues, per favor, no...

Ell l'estreny fort contra el seu pit, l'abraça. Li diu "t'estime" sense parlar, la sent per última vegada.
No vol allargar-ho més. Sap que l'està fent patir, però no pot soltar-la; depén d'ella.

- Com el primer dia, t'estime.

I se'n va. Corre. Corre fins quedar molt lluny. Aleshores para i es fica a plorar com no havia plorat mai.

Ella continúa parada on l'ha deixada. On l'ha deixada enrere. A ella i a onze mesos preciosos, als seus passejos de nit per la platja, als seus dies junts, a les seues discussions sobre la forma que tenien els núvols, als petons, a les carícies, a les seues escapades secretes, a les seues vesprades al cine (on mai veien la pel·lícula), als "t'estime", i als "estarem sempre junts, sempre". Nota que se li'n va la vida. Nota una fiblada al pit i els ulls se li omplin de llàgrimes. No ho entén. Ja no està feliç, ja no riu.

Torna a casa plorant, no sap on anar ni què dir.
Mira per la finestra i veu la ciutat que ha conegut el seu amor. Sembla una altra, respira trista, gris. Mira el cel i veu els núvols, ja sense forma. Ells també ploren.

Pluja.